Deslletar. Qui decideix?

Ens trobem tres situacions :

 

1.   El lactant es deslleta sol.

2.  La mare diu que en té prou.

3.  Entorn pressiona la mare perquè deslleti.

 

La OMS hi posa la definició teòrica, i amb això ja posa límits, sis mesos en exclusiva i fins als dos anys. Els pediatres la dada subjectiva (cadascú hi diu la seva), les àvies la protectora, els amics i amigues la compassiva. I sovint les mares escoltem massa la opinió dels altres i escoltem poc el nostre desig i el de l’infant.

 

El deslletament és un procés en el qual hi haurien de decidir els dos membres implicats directament, la mare i el/la lactant o la mare o el lactant. Sabem totes les propietats i beneficis de la lactància i sabem que no cal tenir pressa per instaurar l’alimentació sòlida. Per tant, la decisió del deslletament també cal fer-la amb calma, perquè els dos membres implicats puguin assumir-ne les conseqüències i adaptar-se a la nova situació.

 

La introducció de nous aliments, sabors, textures, hàbits cal fer-la progressiva i paral·lelament al deslletament. Tot i que aquest pot perdurar en el temps amb unes preses diàries.

Quan és el nadó qui pren la decisió, poc hi tenim a dir. Tot i que es pot confondre amb una vaga de fam transitòria, que després de 24-48 hores podria retornar a agafar el pit amb normalitat.

 

La presa de la decisió en la mare d’acabar amb l’alletament pot generar ansietat, preocupació i sentiment de culpa, sobretot si coincideix amb un altre fet vital com: iniciar la feina de la mare, inici de l’escola bressol o espai de mares, un nou embaràs o germà, una situació familiar inesperada… En aquest cas la criatura pot ser que ho visqui malament i relacioni instintivament la separació íntima de la mare amb el fet paral·lel i pugui fer un rebuig.

 

Coses a tenir en compte:

 

–  La decisió ha de ser ferma, és a dir, que us aconsello que no feu estires i arronses perquè amb això generem inseguretats i dubtes al nen/a que en cap cas beneficiaran al procés ni a la relació de vincle. Així doncs, un cop es comenci no us feu enrere.

–  Parlar amb el lactant, no tant per preguntar si vol o no (no és el cas si la decisió és de la mare) sinó per explicar-li el que passarà. A partir d’ara, la mare ja no et donarà el pit, quan vulguis una abraçada o carícies te les donarem o jo o el pare, t’explicarem contes per anar a dormir, farem petons, però el pit ha de descansar. Si el lactant és molt petit us recomano que li expliqueu igualment i no perquè pugui entendre les paraules però si la vostra actitud i el to de veu i això també us relaxarà.

–  Prepareu-vos estratègies amb la vostra parella per tal de distreure l’atenció de l’infant i consolar-lo quan demani insistentment el pit. Jocs de falda, de pessigolles, tingueu uns bastonets de pa, fruita, aigua sempre a mà. No doneu dolços ni llepolies a canvi, fomentareu un mal hàbit que no us convé. Conteniu-lo amb abraçades i gestos amorosos.

–  Tingueu paciència, normalment en 7-14 dies l’infant s’adapta a la nova realitat i no demana més. Pot demanar de tocar-los i acariciar-los. Es decisió vostra. No vulgueu anar més ràpid.

 

Recordeu , no hi ha edat per deslletar-lo. Tanmateix , si esteu a disgust alletant, sentiu ràbia o creieu que us demana massa, demaneu ajuda i reviseu perquè li doneu el pit. Si és per llàstima no us feu cap bé ni a vosaltres ni a la relació mare-fill/a.

 

Judit Cos

col. 37709

Llevadora de capçalera